Motiusperalvalencia - Revision history

Mavorte at 19:35, 18 September 2008

2008-09-18T19:35:07Z

Mavorte at 19:26, 18 September 2008

2008-09-18T19:26:07Z

Mavorte at 19:39, 15 September 2008

2008-09-15T19:39:43Z

Esr: Categorize

2008-03-08T09:43:53Z

Categorize

Mavorte at 22:42, 15 October 2007

2007-10-15T22:42:12Z

Mavorte at 22:36, 15 October 2007

2007-10-15T22:36:09Z

Mavorte at 22:25, 15 October 2007

2007-10-15T22:25:20Z

Mavorte at 17:56, 15 October 2007

2007-10-15T17:56:44Z

Mavorte at 17:55, 15 October 2007

2007-10-15T17:55:59Z

New page

Esta traducció existix per els següents motius:
1. La llengua valenciana es des de fa molt de temps una llengua definida. La versió més provable es que totes les llengües del llevant: català, valencià, balear (mallorquí antigament) i occità inclòs provenen d’una llengua antiga comú nomenada “romanç” del que el valencià es va diferenciar en el segle XIV de la resta, encara que hi ha més teories entorn de l’orige. En qualsevol cas s'esta d’acort en que el segle XV va ser el “Segle d’Or Valencià” en el que la llengua va tindre el màxim esplendor (ya molt desenrollada). En eixa época es varen escriure obres com Tirant lo Blanch (de Joanot Martorell) i autors tan coneguts com Ausias March, Vicent Ferrer... (i molts més) i comencen a aparéixer les primeres diccionaris i ortografies valencianes com el Liber Elegantiorum de Joan Esteve “escrit en llati i valentiana llingua”, Carles Ros ab la seua ortografia i diccionari, Josep Nebot i Perez, culminat al final en les Normes del Puig (de la RACV) seguint els estudis de Lluis Fullana i Miras.

2. El vocabulari, ortografia i la accentuació seran les de la RACV, perque es la institució històrica que va nàixer el 20 de giner de 1915 per a defendre la llengua valenciana. No seguirem a la AVL, que va nàixer el 23 de juliol de 2001, per imposició de la Generalitat, perque es una intromissió de la política en la llengua. Ademés seguix les Normes de Castello de les quals posem els seus erros breument (varen pretendre un acoplament ortogràfica del valencià al català i tallant con la tendència ortogràfica que abans esta posada):

Base 3. En final de paraula s´escriu P (cap, camp, cup, (recipient), macip). Excepcions: finals en FOB (hidròfob) i en SIL·LAB (monosíl·lab); darrere de consonant en paraules de les quals porten B els femenins i derivats (corb, corbera) i amb o ab (preposicio); adob, alarb, aljub, baobab, barb, cub, (figura geomètrica) club, exub, gàlib, nabab, torb, tub.
Esta base inclou massa excepcions, lo que resulta contraproduent per a un sistema ortogràfic. La regla valenciana es mes senzilla i s´ajusta a la fonètica valenciana. Les paraules que la Base 3ª adjunta, no incloses en la mentada excepció, deuen escriure´s igualment tal com sonen, ab P final. Excepte: club, paraula d´orige anglés. (La paraula tub es catalana. En valencià se diu i s´escriu tubo).

Base 11. En fi de paraula s´escriu T i no D (pit, ardit, avalot, mut). Excepcions: Darrere de consonant en les paraules de les quals porten D els femenins i derivats (estupend, cf. estupenda, sord, cf. sorda, esguard cf. esguardar). Darrere de vocal en els femenins acabats en ETUD, ITUD, (consuetud, solitud). En algunes paraules tècniques i extrangeres (estrangeres) com anhídrid, sumand, babord (babor en val.), lord.
S´escriu D (dit).
...
3. Mai en posició final de paraula, encara que en derivar s´escriga D: veritat – vertader (del arcaisme vertat), ciutat – ciutadà, els participis –at a –ada

Base 13. El so de palatal fricativa sorda (CH francesa) es representa sempre per X (Xàtiva, marxa, seixanta, ix)
De vegades darrere de consonant com en esfinx, linx, etc. i sempre darrere de A, E, O, U, el signe X pren el so de CS (Alexandre, luxe). I a mes en casos com -fixe- i els derivats.
Per a que prenga el de CH francesa s´interposa una T (empatxar, despatx). Excepció: devegades també darrere de la I (bolitx).
El so de pre-palatal africada (CH castellana) es representa a començ de paraula per X (xic, xaruga, Xecoeslovàquia). Al mig de paraula per TJ davant de A, O, U (platja, desitjós); i per TG davant E, I, (metge).
A la fi de paraula per G darrere les atres vocals (vaig, lleig, roig, puig).
Esta base descalifica les Normes de Castello, perque descobrixen la completa ignorància dels autors en matèria de fonètica valenciana.

a) Les bases de Castello posen el mateix so a X en Xàtiva i seixanta (xixanta) que a punxa i marxa (puncha i marcha) sent que en unes el so palatal es africat i en atres fricatiu.
b) Introduïxen una T davant de X (TX) i darrere de I (bolitx), grup consonantic TX inadmissible (en el que segon les Normes de Castello la T no se pronuncia, no obstant en valencià empatxar, despatx i bolitx es pronuncia com ch, sent la escritura correcta empachar, despaig, bolig).
c) Al principi de paraula per a la fricativa sorda en conte de CH posen la X, desterrant de l´ortografia la consonant CH, tan tradicional en l´ortografia valenciana. ( En valencià deu dir-se chic, no xic; charuga, no xaruga; Checoslovaquia, no Xecoeslovaquia).
d) Al mig de paraula introduïxen, viciosament, una T davant de G o J formant el grups TG i TJ dels quals la T no es deu pronunciar mai. Es recorda que en valencià no apichat el so “j/g” es palatal fricatiu així que no es necessita antepondre la “t” que en català només esta per motius fonètics i no per motius etimològics, este so es distint al so de ch castellana (excepte en el apichat). El so de ch castellana va aplegar del castellà (en català no existix) i es per això que ha de escriure’s ab “ch”

Us de la CH.
1. En so de /c/ (en signe damunt) (chic).
1.1. Inicial i interior de paraula entre vocals i darrere de consonant: chufa, Chirivella, clochina, archiu.
1.2. En final de paraula escriurem IG o G.
2. En so de /k/. (March). En posició final de paraula, en els pobles i llinages que la tenen per tradició: Albuixech, Albiach.

S´escriu Y (yo) (El so “y” no existix en català i va aplegar al valencià pel castellà, així que ha de escriure’s ab “y”)
1. En posició inicial de paraula davant vocal: yuxtaposar (que no es pronuncia com “junts, joc, jagant i junc”)
2. Entre vocals: epopeya, apoyar, yayo (no es diu epopeia, apoiar, iaio; es un so distint al que te esta “i” tònica: creïa que no es diu “creya”)
3. En el dígraf NY per a representar el so de /n/ (en un signe baix): pinya, puny
4. En final de paraula en els pobles i llinages que la tenen per tradició: Alcoy, Montroy (es diu alcoyà i no alcoià)

Base 14. Per tal de distinguir la LL (aquell) de la L geminada o doble (intel·ligencia, mol·le), s´escriu entre les dos L un punt volant.
L´ortografia de l´Acadèmia no admet esta base, perque en valencià eixa L doble no existix en la pronunciació corrent, (inteligència, no intel·ligencia, mole, no mol·le). L´ortografia se simplifica per l´Acadèmia, preferint la fonètica a l´etimologia. i perque en valencià no existix dit grup: tots pronuncien in-te-li-gen-ci-a i no in-tel-li-gen-ci-a.

Base 34: ... Es troben assovint als vocabularis dos formes d´una mateixa paraula (AMB i AB; ELS i LOS; EL i LO). Aixo vol dir que ambdos formes son igualment llegítimes, encara que la primera siga la més usual i recomanable.
Observe’s l´inexactitut de dir que "AMB" es mes usual. Ni "amb ni ab" s´usen en la llengua parlada: la primera per ser catalana i la segona per arcaica. El poble valencià usa en lloc d´elles la preposició "EN" (Encara que yo gaste “ab” per a diferenciar-ho de la preposició “en”). Inclús l’IEC diu entorn de “con”: Al regne de Val. i a la Ribera d'Ebre, aquesta prep. s'és reduïda a en. «Se va casar en una xica» (=amb una xica); «Anava en un amic». Aquesta confusió comença a aparèixer en textos valencians del segle XV (V. EN, paràgraf V, i RLiR, XXIX, 49-52), però generalment els escriptors d'aquell segle usaven la forma ab.

Historia de la ortografia valenciana:
De Carles Ros es derivarà una llinea ortogràfica que seria seguda per les ortografies de Josep Nebot i Perez (de Lo Rat Penat) i per Lluis Fullana i Miras del que es derivaria les Normes del Puig aci expostes, que volien representar el sons “ch” i “y” que varen vindre del castellà quan el valencià s’estava formant i que son desconegudes per al català, es per això que alguns escritors des de antic començaven a escriure ab una ortografia ab algunes diferencies de la catalana. Atres varen mantindre la ortografia catalana seguint una llinea ortogràfica representada hui per les Normes de Castelló i que s’ajusta a la fonètica catalana pero no a la valenciana, i en el meu cas yo no vullc crear dislèxia :)

3. I per últim he de dir que el artícul 6 de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, recolzat en el artícul de la Constitució Espanyola, declara que la llengua pròpia d’esta Comunitat es el valencià, tenim dret a usar-ho, en el nostre cas fent traduccions i no podem ser discriminats per raó de la nostra llengua. Es per motius històrics, llingüístics i llegals tenim dret a una traducció al valencià

PD: No vos molesteu en borrar esta web com la anterior, en esta ocasió he fet una copia de seguritat ;)

@@ Line 61: / Line 61: @@
 També cal recordar que els accents s’ajusten a la pronunciació del valencia: café, séquia, francés, depén, pésol, Valéncia, qué, série, época, pero (no cafè, sèquia, francès, depèn, pèsol, València, què, sèrie, època, però)
-* En valencià sempre s'apostrofa l'articul "la" davant de vocal o haig (no existix la excepcio catalana de no apsotrofar davant de I o U atones)
+* En valencià sempre s'apostrofa l'articul "la" davant de vocal o haig (no existix la excepcio catalana de no apostrofar davant de I o U atones)
 Historia de la ortografia valenciana:

@@ Line 54: / Line 54: @@
 Diferencies d’accentuacio:
 Agudes: s’accentuen les acabades en vocal, -s i –en pero no en –in (com roïn). En valencia s’accentuen en –en perque hi ha moltes formes verbals que en acaben, pero no en –in ya que el present del subjuntiu no tenen eixa terminacio catalana, sino que terminen tambe en –en i per aixo el valencià només te 4 o 5 paraules acabades en –in que no s’accentuen.
-Planes: Las que no duen lo anterior
+Planes: S'accentuen les que no duen lo anterior
 Esdruixoles: S’acentuen totes
@@ Line 61: / Line 61: @@
 També cal recordar que els accents s’ajusten a la pronunciació del valencia: café, séquia, francés, depén, pésol, Valéncia, qué, série, época, pero (no cafè, sèquia, francès, depèn, pèsol, València, què, sèrie, època, però)
 Historia de la ortografia valenciana:

← Older revision		Revision as of 09:43, 8 March 2008
Line 51:		Line 51:

	PD: No vos molesteu en borrar esta web com la anterior, en esta ocasió he fet una copia de seguritat ;)		PD: No vos molesteu en borrar esta web com la anterior, en esta ocasió he fet una copia de seguritat ;)
		+
		+	[[Category:Translations]]

← Older revision		Revision as of 22:42, 15 October 2007
Line 3:		Line 3:


−	2. El vocabulari, ortografia i la accentuació seran les de la RACV, perque es la institució històrica que va nàixer el 20 de giner de 1915 per a defendre la llengua valenciana. No seguirem a la AVL, que va nàixer el 23 de juliol de 2001, per imposició de la Generalitat, perque es una intromissió de la política en la llengua. Ademés seguix les Normes de Castello de les quals posem els seus erros breument (varen pretendre un acoplament ortogràfica del valencià al català i tallant ~~con~~ la tendència ortogràfica que abans esta posada):	+	2. El vocabulari, ortografia i la accentuació seran les de la RACV, perque es la institució històrica que va nàixer el 20 de giner de 1915 per a defendre la llengua valenciana. No seguirem a la AVL, que va nàixer el 23 de juliol de 2001, per imposició de la Generalitat, perque es una intromissió de la política en la llengua. Ademés seguix les Normes de Castello de les quals posem els seus erros breument (varen pretendre un acoplament ortogràfica del valencià al català i tallant ab la tendència ortogràfica que abans esta posada):

	Base 3. En final de paraula s´escriu P (cap, camp, cup, (recipient), macip). Excepcions: finals en FOB (hidròfob) i en SIL·LAB (monosíl·lab); darrere de consonant en paraules de les quals porten B els femenins i derivats (corb, corbera) i amb o ab (preposicio); adob, alarb, aljub, baobab, barb, cub, (figura geomètrica) club, exub, gàlib, nabab, torb, tub.		Base 3. En final de paraula s´escriu P (cap, camp, cup, (recipient), macip). Excepcions: finals en FOB (hidròfob) i en SIL·LAB (monosíl·lab); darrere de consonant en paraules de les quals porten B els femenins i derivats (corb, corbera) i amb o ab (preposicio); adob, alarb, aljub, baobab, barb, cub, (figura geomètrica) club, exub, gàlib, nabab, torb, tub.

← Older revision		Revision as of 22:36, 15 October 2007
Line 48:		Line 48:


−	3. I per últim he de dir que el artícul 6 de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, recolzat en l'artícul de la Constitució Espanyola, declara que la llengua pròpia d’esta Comunitat es el valencià, tenim dret a usar-ho, en el nostre cas fent traduccions i no podem ser discriminats per raó de la nostra llengua. Es per motius històrics, llingüístics i llegals tenim dret a una traducció al valencià	+	3. I per últim he de dir que el artícul 6 de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, recolzat en l'artícul 3.2 de la Constitució Espanyola, declara que la llengua pròpia d’esta Comunitat es el valencià, tenim dret a usar-ho, en el nostre cas fent traduccions i no podem ser discriminats per raó de la nostra llengua. Es per motius històrics, llingüístics i llegals tenim dret a una traducció al valencià

	PD: No vos molesteu en borrar esta web com la anterior, en esta ocasió he fet una copia de seguritat ;)		PD: No vos molesteu en borrar esta web com la anterior, en esta ocasió he fet una copia de seguritat ;)

@@ Line 1: / Line 1: @@
 Esta traducció existix pels següents motius:
-. La llengua valenciana es des de fa molt de temps una llengua definida. La versió més provable es que totes les llengües del llevant: català, valencià, balear (mallorquí antigament) i occità inclòs provenen d’una llengua antiga comú nomenada “romanç” del que el valencià es va diferenciar en el segle XIV de la resta, encara que hi ha més teories entorn de l’orige. En qualsevol cas s'esta d’acort en que el segle XV va ser el “Segle d’Or Valencià” en el que la llengua va tindre el màxim esplendor (ya molt desenrollada). En eixa época es varen escriure obres com Tirant lo Blanch (de Joanot Martorell) i autors tan coneguts com Ausias March, Vicent Ferrer... (i molts més)  i comencen a aparéixer les primeres diccionaris i ortografies valencianes com el Liber Elegantiorum de Joan Esteve “escrit en llati i valentiana llingua”, Carles Ros ab la seua ortografia i diccionari, Josep Nebot i Perez, culminat al final en les Normes del Puig (de la RACV) seguint els estudis de Lluis Fullana i Miras.
+. La llengua valenciana es des de fa molt de temps una llengua definida. La versió més provable es que totes les llengües del llevant: català, valencià, balear (mallorquí antigament) i occità [[http://www.wesnoth.org/wiki/Occitaenvalencia]] inclòs provenen d’una llengua antiga comú nomenada “romanç” del que el valencià es va diferenciar en el segle XIV de la resta per influencia del mossarap [[http://www.wesnoth.org/wiki/Mossarapenvalencia]], aragones[[http://www.wesnoth.org/wiki/Aragonesenvalencia]] i castellà, encara que hi ha més teories entorn de l’orige. En qualsevol cas s'esta d’acort en que el segle XV va ser el “Segle d’Or Valencià” en el que la llengua va tindre el màxim esplendor (ya molt desenrollada). En eixa época es varen escriure obres com Tirant lo Blanch (de Joanot Martorell) i autors tan coneguts com Ausias March, Vicent Ferrer... (i molts més)  i comencen a aparéixer les primeres diccionaris i ortografies valencianes com el Liber Elegantiorum de Joan Esteve “escrit en llati i valentiana llingua”, Carles Ros ab la seua ortografia i diccionari, Josep Nebot i Perez, culminat al final en les Normes del Puig (de la RACV) seguint els estudis de Lluis Fullana i Miras.
@@ Line 6: / Line 6: @@
 Base 3. En final de paraula s´escriu P (cap, camp, cup, (recipient), macip). Excepcions: finals en FOB (hidròfob) i en SIL·LAB (monosíl·lab); darrere de consonant en paraules de les quals porten B els femenins i derivats (corb, corbera) i amb o ab (preposicio); adob, alarb, aljub, baobab, barb, cub, (figura geomètrica) club, exub, gàlib, nabab, torb, tub.
-Esta base inclou massa excepcions, lo que resulta contraproduent per a un sistema ortogràfic. La regla valenciana es mes senzilla i s´ajusta a la fonètica valenciana. Les paraules que la Base 3ª adjunta, no incloses en la mentada excepció, deuen escriure´s igualment tal com sonen, ab P final. Excepte: club, paraula d´orige anglés. (La paraula tub es catalana. En valencià se diu i s´escriu tubo).
+Esta base inclou massa excepcions, lo que resulta contraproduent per a un sistema ortogràfic. La regla valenciana es mes senzilla i s´ajusta a la fonètica valenciana. Les paraules que la Base 3ª adjunta, no incloses en la mentada excepció, deuen escriure´s igualment tal com sonen, ab P final. Excepte: club, paraula d´orige anglés. (La paraula tub es catalana. En valencià se diu i s´escriu tubo) i ab.
 Base 11. En fi de paraula s´escriu T i no D (pit, ardit, avalot, mut). Excepcions: Darrere de consonant en les paraules de les quals porten D els femenins i derivats (estupend, cf. estupenda, sord, cf. sorda, esguard cf. esguardar). Darrere de vocal en els femenins acabats en ETUD, ITUD, (consuetud, solitud). En algunes paraules tècniques i extrangeres (estrangeres) com anhídrid, sumand, babord (babor en val.), lord.
 S´escriu D (dit).
 ...
-. Mai en posició final de paraula, encara que en derivar s´escriga D: veritat – vertader (del arcaisme vertat), ciutat – ciutadà, els participis –at a –ada
+. Mai en posició final de paraula (excepte ad*), encara que en derivar s´escriga D: veritat – vertader (del arcaisme vertat), ciutat – ciutadà, els participis –at a –ada
 Base 13. El so de palatal fricativa sorda (CH francesa) es representa sempre per X (Xàtiva, marxa, seixanta, ix)
@@ Line 24: / Line 24: @@
 c) Al principi de paraula per a la fricativa sorda en conte de CH posen la X, desterrant de l´ortografia la consonant CH, tan tradicional en l´ortografia valenciana. ( En valencià deu dir-se chic, no xic; charuga, no xaruga; Checoslovaquia, no Xecoeslovaquia).
 d) Al mig de paraula introduïxen, viciosament, una T davant de G o J formant el grups TG i TJ dels quals la T no es deu pronunciar mai. Es recorda que en valencià no apichat el so “j/g” es palatal fricatiu així que no es necessita antepondre la “t” que en català només esta per motius fonètics i no per motius etimològics, este so es distint al so de ch castellana (excepte en el apichat). El so de ch castellana va aplegar del castellà (en català no existix) i es per això que ha de escriure’s ab “ch”
 Us de la CH.
@@ Line 33: / Line 41: @@
 S´escriu Y (yo) (El so “y” no existix en català i va aplegar al valencià pel castellà, així que ha de escriure’s ab “y”)
 . En posició inicial de paraula davant vocal: yuxtaposar (que no es pronuncia com “junts, joc, jagant i junc”)
-. Entre vocals: epopeya, apoyar, yayo (no es diu epopeia, apoiar, iaio; es un so distint al que te esta “i” tònica: creïa que no es diu “creya”)
+. Entre vocals: epopeya, apoyar, yayo (no es diu epopeia, apoiar, iaio; es un so distint al que te esta “i” tònica: no es lo mateix baïa que baya i no es diu igual)
 . En el dígraf NY per a representar el so de /n/ (en un signe baix): pinya, puny
 . En final de paraula en els pobles i llinages que la tenen per tradició: Alcoy, Montroy (es diu alcoyà i no alcoià)
@@ Line 42: / Line 50: @@
 Base 34: ... Es troben assovint als vocabularis dos formes d´una mateixa paraula (AMB i AB; ELS i LOS; EL i LO). Aixo vol dir que ambdos formes son igualment llegítimes, encara que la primera siga la més usual i recomanable.
 Observe’s l´inexactitut de dir que "AMB" es mes usual. Ni "amb ni ab" s´usen en la llengua parlada: la primera per ser catalana i la segona per arcaica. El poble valencià usa en lloc d´elles la preposició "EN" (Encara que yo gaste “ab” per a diferenciar-ho de la preposició “en”). Inclús l’IEC diu entorn de “con”: Al regne de Val. i a la Ribera d'Ebre, aquesta prep. s'és reduïda a en. «Se va casar en una xica» (=amb una xica); «Anava en un amic». Aquesta confusió comença a aparèixer en textos valencians del segle XV (V. EN, paràgraf V, i RLiR, XXIX, 49-52), però generalment els escriptors d'aquell segle usaven la forma ab.

← Older revision		Revision as of 22:25, 15 October 2007
Line 48:		Line 48:


−	3. I per últim he de dir que el artícul 6 de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, recolzat en el artícul de la Constitució Espanyola, declara que la llengua pròpia d’esta Comunitat es el valencià, tenim dret a usar-ho, en el nostre cas fent traduccions i no podem ser discriminats per raó de la nostra llengua. Es per motius històrics, llingüístics i llegals tenim dret a una traducció al valencià	+	3. I per últim he de dir que el artícul 6 de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, recolzat en l'artícul de la Constitució Espanyola, declara que la llengua pròpia d’esta Comunitat es el valencià, tenim dret a usar-ho, en el nostre cas fent traduccions i no podem ser discriminats per raó de la nostra llengua. Es per motius històrics, llingüístics i llegals tenim dret a una traducció al valencià

	PD: No vos molesteu en borrar esta web com la anterior, en esta ocasió he fet una copia de seguritat ;)		PD: No vos molesteu en borrar esta web com la anterior, en esta ocasió he fet una copia de seguritat ;)

← Older revision		Revision as of 17:56, 15 October 2007
Line 1:		Line 1:
−	Esta traducció existix ~~per els~~ següents motius:	+	Esta traducció existix pels següents motius:
	1. La llengua valenciana es des de fa molt de temps una llengua definida. La versió més provable es que totes les llengües del llevant: català, valencià, balear (mallorquí antigament) i occità inclòs provenen d’una llengua antiga comú nomenada “romanç” del que el valencià es va diferenciar en el segle XIV de la resta, encara que hi ha més teories entorn de l’orige. En qualsevol cas s'esta d’acort en que el segle XV va ser el “Segle d’Or Valencià” en el que la llengua va tindre el màxim esplendor (ya molt desenrollada). En eixa época es varen escriure obres com Tirant lo Blanch (de Joanot Martorell) i autors tan coneguts com Ausias March, Vicent Ferrer... (i molts més) i comencen a aparéixer les primeres diccionaris i ortografies valencianes com el Liber Elegantiorum de Joan Esteve “escrit en llati i valentiana llingua”, Carles Ros ab la seua ortografia i diccionari, Josep Nebot i Perez, culminat al final en les Normes del Puig (de la RACV) seguint els estudis de Lluis Fullana i Miras.		1. La llengua valenciana es des de fa molt de temps una llengua definida. La versió més provable es que totes les llengües del llevant: català, valencià, balear (mallorquí antigament) i occità inclòs provenen d’una llengua antiga comú nomenada “romanç” del que el valencià es va diferenciar en el segle XIV de la resta, encara que hi ha més teories entorn de l’orige. En qualsevol cas s'esta d’acort en que el segle XV va ser el “Segle d’Or Valencià” en el que la llengua va tindre el màxim esplendor (ya molt desenrollada). En eixa época es varen escriure obres com Tirant lo Blanch (de Joanot Martorell) i autors tan coneguts com Ausias March, Vicent Ferrer... (i molts més) i comencen a aparéixer les primeres diccionaris i ortografies valencianes com el Liber Elegantiorum de Joan Esteve “escrit en llati i valentiana llingua”, Carles Ros ab la seua ortografia i diccionari, Josep Nebot i Perez, culminat al final en les Normes del Puig (de la RACV) seguint els estudis de Lluis Fullana i Miras.